Al pati hi havia un corral que va ser transformat en teatre mentre l’entitat canviava de nom per passar-se a dir Institut de Sant Josep. El nou escenari va ser inaugurat l’any 1907 amb la primera representació de L’Estel de Natzaret (una de les obres del gènere pastorets) a Sarrià. Entre els actors hi havia el nen Josep Vicenç Foix, el futur poeta, en el paper del rabadà Nataniel, i el jove Àngel Obiols, futur fundador de l’Orfeó Sarrianenc, en el paper del sacerdot Uries. L’Estel de Natzaret esdevindrà l’obra emblemàtica de l’entitat i des de llavors s’ha representat ininterrompudament cada Nadal, fora dels anys de la Guerra Civil.

A més de l’Estel i de teatre, en el nou escenari hi havia música. L’any 1909 va tenir lloc un concert de l’Orfeó Pàtria, de la Joventut d’Acció Catòlica de Molins de Rei, dirigit pel mestre Miquel Blanc. I és que des de la creació de l’Orfeó Català l’any 1891, l’orfeonisme s’expandí per Catalunya amb la creació d’entitats com l’Orfeó de Sants (1900), l’Orfeó Manresà (1901), l’Orfeó Gracienc (1903), l’Orfeó de Sabadell (1904) i, l’any 1917, l’Orfeó Sarrianenc. Mn Àngel Obiols, l’antic actor de l’Estel i en aquell moment prevere organista de la parròquia de Sarrià, en va ser el fundador i director fins els anys seixanta del segle XX.

L’Orfeó Sarrianenc s’acollí als locals de l’Institut de Sant Josep. El 7 d’octubre de 1917, festa de la Mare de Déu del Roser, actuà en la benedicció i lliurament de la bandera catalana destinada a la façana principal de la Casa de la Vila de Sarrià. Va ser el seu primer acte important. L’any següent beneí el seu penó, apadrinat per Maria Batlle, germana de l’alcalde de Sarrià.

El 1919 els socis de l’Institut de Sant Josep van dissoldre l’associació i van assumir la personalitat de l’Orfeó Sarrianenc. L’entitat transformada tindrà massa coral, secció teatral, esportiva, colla sardanista, club d’escacs i grup de muntanya. A més, s’hi continuarà representant l’emblemàtic Estel de Natzaret. Des d’aquell moment els veïns de Sarrià coneixeran el Centre i el Teatre com l’Orfeó.

La Primera Remodelació

La nova entitat aspirava a un marc més digne per a les seves actuacions i decidí remodelar l’antic teatre en profunditat.

El mestre d’obres de Sarrià Jacint Torner va rebre l’encàrrec. Prengué com a model el teatre Romea, de Barcelona, i en construí, de fet, una rèplica en petit. El resultat va ser un teatre a la italiana, amb platea i amfiteatre, tres pisos a la caixa escènica i escenari amb escotillons. A més del teatre, en un extrem del pati també es construí un local social, l’anomenat cafetí. Tot plegat costà 64.216,05 pessetes, sense comptar que els socis de l’entitat col·laboraren desinteressadament en les obres de neteja, moviment de terres, etc.

Teatre I Música

Donada la naturalesa musical de l’entitat que havia fet l’encàrrec, el constructor va esgrafiar una lira a la façana, símbol de la música, en comptes de les tradicionals màscares de la Comèdia i la Tragèdia. També hi dibuixà l’emblema de l’Orfeó, una figura femenina que canta tot sostenint una partitura. Segons la tradició familiar, Josep Torner plasmà el perfil de la seva dona, Rosa Tresfí i Torner. I a banda i banda de l’emblema col·locà la inscripció “Orfeó Sarrianenc”. Aquestes lletres desaparegueren durant o després de la Guerra Civil.

Una construcció d’aquest nivell mostra la importància que adquirí el Teatre a Sarrià. De fet, entre 1917 i 1936, l’Orfeó bullia de contínua activitat, tant musical com escènica, cívica i catalanista. Però aquesta època de plenitud i llibertat s’ennuvolà amb l’esclat de la Guerra Civil, que suposà l’aturada total de les activitats de l’Orfeó. Tres anys de guerra i…

Perill al teatre. L’any 1939 el nou règim intentà confiscar el local i el patrimoni de l’Orfeó, però la intervenció de la parròquia i un grup de sarrianencs davant el governador civil de Barcelona aturà l’espoliació.

Però hi havia un segon problema: la família Mumbrú, que havia cedit el local i els terrenys on s’aixeca el teatre, decidí vendre’l. El Cine Spring, del passeig de la Bonanova, s’interessà i manifestà el seu desig de comprar-lo.

I encara un tercer problema caigué sobre el teatre: no s’havia pagat la totalitat de la reforma i el constructor amenaçava d’enderrocar-lo per reaprofitar el material!

Llavors, l’ecònom de la parròquia de Sarrià amb la col·laboració d’un grup de veïns iniciaren gestions i aconseguiren comprar el terreny i pagar el deute al constructor. A partir del novembre de 1943, l’Orfeó s’anomenarà Centro Parroquial de San Vicente de Sarrià.

L’Orfeó Sarrianenc -només com a massa coral- i el Quadre Escènic reprengueren la seva activitat musical i teatral que, donada les noves circumstàncies, se centrà en sarsueles, teatre clàssic i, naturalment, L’Estel de Natzaret. Però el pas dels anys portà noves iniciatives i el 1955 es creà l’Esbart Sarrià, un grup dansaire que donarà bon nivell a les representacions que es fan al teatre i que produirà els seus propis espectacles. Més endavant, l’Esbart Sarrià canviarà el seu nom pel de Ballet Folklòric Sarrià / Esbart Sarrià. Teatre i dansa seran els protagonistes d’un nou període d’esplendor.

La nova època portarà noves actuacions sobre l’edifici. En un moment indeterminat dels anys cinquanta del segle XT, Pere Queraltó i Nou, pintor i escultor, artista polifacètic i director artístic habitual de les produccions teatrals de l’època, pintà el teatre i dignificà l’entorn pròxim. A ell es deuen la decoració de la boca de l’escenari i del llum del sostre i, a l’exterior, el mural esgrafiat dedicat a Sant Josep, patró del Centre Parroquial.

El successiu tancament d’altres teatres i cinemes va permetre disposar de butaques fixes. No sabem exactament com van anar els fets. però sembla que en dues ocasions es va aprofitar els seients d’altres equipaments: del cinema Spring, del passeig de la Bonanova, i del cinema Jaume I, de les galeries del mateix nom al passeig de Sant Gervasi.

Però el canvi més gran es va produir l’any 1989 amb l’enderrocament del vell i emblemàtic Cafetí. L’adquisició per permuta, per part de la parròquia, dels terrenys fins el carrer Pare Miquel de Sarrià, va permetre ampliar les instal·lacions del Centre Parroquial amb la construcció d’un nou edifici amb entrada en aquest carrer. L’accés al teatre des de les noves instal·lacions només era possible per l’espai que ocupava el vell local social que va haver de deixar lloc a l’actual terrassa del Centre.