MÚSICA | IV Cicle de Cambra del Teatre de Sarrià

DIJOUS 21 d’octubre | 20:00 h

ENTRADES

Penúltim concert del IV Cicle de Música de Cambra del Teatre de Sarrià

En el penúltim concert del IV Cicle de Música de Cambra del Teatre de Sarrià es presentarà un programa dedicat a la música de Rimsky-Korsakov, Sergei Rachmaninov i Piotr Ilych Tchaikovksy.

Un concert amb obres per a piano a quatre mans.

Els pianistes Daniel Lebhardt i Maria Canyigueral ens oferiran un programa amb música dels grans representants de la tradició russa.

El concert inclourà també l’exuberant Sonata FP8 de Francis Poulenc.

(*) El concert anirà encapçalat per l’actuació de la jove pianista Laura Parra (12 anys) que interpretarà Moviments Perpetuelles de Francis Poulenc.

Programa

Sis Morceaux Op.11 per a piano a quatre mans, SERGEI RACHMANINOV (1873-1943)

Barcarolle

Scherzo

Chanson Russe

Valse, Romance

Slava

La Sonata FP8 per a piano a quatre mans, FRANCIS POULENC (1899-1963)

Prélude

Rustique

Final

Suite per a piano a quatre mans sobre música del ballet la Bella Dorment Op.66, TCHAIKOVSKY (1840-1894)/RACHMANINOV (1873-1943)

Introducció. La fada lila

Adagio. Pas d’acció

Dansa característica

Panorama

Vals

Caprici espanyol Op.34, NIKOLAI RIMSKY-KORSAKOV (1844-1908)

Alborada

Variacions

Alborada

Escena i cant gitano

Fandango d’Astúries

Sinopsis

Piotr Ilych Tchaikovsky va tenir l’avantatge d’un encàrrec de l’Imperial Ballet de Sant Petersburg, ara conegut com el Mariinsky Ballet, per compondre el seu segon ballet, La Bella Dorment Op.66.
La coreografia va anar a càrrec de l’experimentat Marius Ivanovich Petipa, que havia aconseguit elevar l’art del ballet i que entenia la qualitat de la música de Tchaikovsky. Petipa va consultar estretament amb el compositor per preparar l’obra. Es basa en el conte de fades de la Bella Dorment que Charles Perrault va publicar el 1697. La Bella Dorment és la més extensa de les tres partitures de ballet del compositor, amb una durada d’unes tres hores i escrita en un període increïble d’uns 40 dies repartits durant la tardor i l’hivern del 1888 i la primavera del 1889. Va completar l’orquestració a l’agost. L’estrena va tenir lloc el gener del 1890.  La Bella Dorment es va fer molt popular durant la dècada posterior a la prematura mort del compositor el 1893 i va fer el salt al repertori internacional després de ser produïda el 1921 a Londres. La versió que escoltarem és una versió per a piano a quatre mans que va transcriure Sergei Rachmaninov.

Sergei Rachmaninov va ser l’últim i gran compositor representant de la tradició romàntica russa, a part d’abordar amb èxit dues altres facetes, la de pianista molt celebrat a la seva època i la de director d’orquestra.  La seva música és tonal, d’estructura clàssica i impregnada de bellesa harmònica i melodies d’una expressivitat aclaparadora, una escriptura romàntica després de l’època romàntica. Provenia d’una família terratinent i amant de la música; la mare del jove Sergei va fomentar el talent innat del nen donant-li les seves primeres lliçons de piano.  Després d’una disminució de la fortuna familiar, els Rachmaninov es van traslladar a Sant Petersburg, on Sergei va estudiar amb Vladimir Delyansky al Conservatori i posteriorment al Conservatori de Moscou, on va rebre una sòlida formació musical. Durant els estudis al conservatori, va rebre l’encoratjament personal de Tchaikovksy i, un any després de llicenciar-se en piano, va guanyar la medalla d’or del Conservatori en composició per la seva òpera Aleko (1892).  Els primers contratemps en la seva carrera compositiva – en particular, la trista recepció de la seva Simfonia núm. 1 – van provocar un període prolongat de depressió i dubtes sobre si mateix.   No obstant, l’èxit rotund del seu Concert per a piano núm. 2, va assegurar la seva fama perdurable com a compositor. La primera dècada del segle XX va resultar productiva i feliç per a Rachmaninov, durant aquest temps va produir obres mestres com la Simfonia núm. 2 i el Concert per a piano núm. 3.  A finals de la dècada, Rachmaninov s’havia embarcat en la seva primera gira nord-americana, que va consolidar la seva fama i popularitat als Estats Units. Va continuar residint a Rússia però va marxar definitivament després de la Revolució de 1917; després va viure a Suïssa i als Estats Units entre extenses gires europees i americanes.
Francis Poulenc va ser capaç de sintetitzar seriositat, humor, agitació, sarcasme i tendresa en la seva Sonata per a piano a quatre mans, de sis minuts de durada i estructurada en tres moviments. El compositor tenia dinou anys quan la va escriure el 1918, encara sota la influència de contenció i puresa de Satie, com també, deixant entreveure al Preludi inicial, el seu entusiasme cap a la música de Bartok i Prokofiev.

Tenint en compte el gran interès per la música espanyola que va demostrar Michael Glinka (Glinka va viatjar molt a Espanya i va recollir molt material folklòric i compondre peces basades en aquest), no és d’estranyar que el seu deixeble, Nicolai Rimsky-Korsakov busqués fonts d’inspiració semblants.  El Caprici espanyol de Rimsky-Korsakov, compost el 1887, va pensar-l’ho originàriament per a violí solista i orquestra. A mesura que va anar agafant forma, però, va esdevenir una obra de gran exigència i exhibició tècnica no només pel violí, sinó que demana un desplegament virtuosístic gairebé a tots els instruments de l’orquestra, resultant ser una fantasia resplendorosa i brillant amb aires espanyols, amb l’esperit popular rus traspuant de fons. El mateix compositor va transcriure la versió per a piano a quatre mans.

Biografies

Daniel Lebhardt (piano)

El pianista Daniel Lebhardt ha estat descrit pel New York Times com un pianista amb ‘poder, poesia i tècnica formidable’.

Convidat assidu al Wigmore Hall de Londres hi apareixerà amb diverses propostes aquesta temporada, incloent un recital juntament amb el Castalian Quartet i un recital en solitari.

Ha debutat recentment a la Filharmònica de Luxemburg, així com als festivals internacionals d’Aldeburgh, Heidelberger-Frühling, Tallinn i Lucerna.

Ha ofert recitals al St. David’s Hall de Cardiff, al Bath International Festival i a L’Eglise Saint Germain de París en el marc del Festival Week-end à l’Est.

Daniel tornarà a aparèixer al costat de la Royal Philharmonic Orchestra la propera temporada per presentar el Concert per a piano núm. 5 de Beethoven.

Recentment ha tornat a la Konzerthausorchester Berlín per interpretar el Totentanz de Liszt i va debutar amb la Bilkent Symphony Orchestra interpretant el Concert per a piano núm. 1 de Brahms. Altres actuacions recents inclouen el Concert per a piano núm. 5 de Beethoven amb l’orquestra Hallé, el Concert per a piano núm. 2 de Shostakovich amb la Simfònica de Venècia i el Concert per a piano núm. 3 de Rachmaninov amb la Filharmònica Nacional d’Ucraïna.

 Daniel ha actuat àmpliament als Estats Units, donant recitals al Kennedy Center de Washington DC, al Gardner Museum de Boston, a la Morgan Library i al Merkin Concert Hall de Nova York i a Florida, Seattle, Arizona i Pittsburgh.

Ha ofert recitals a Europa, Xina, Japó, Canadà, Colòmbia, Argentina i Xile.

Dins l’àmbit de la música de cambra ha compartit escenari amb el Castalian quartet, Jonathan Bloxham, Mark van de Wiel, Jonathan McGovern, Charlotte Scott, Alice Neary, Eivind Holtsmark Ringstad i Timothy Ridout.

Daniel Lebhardt col·labora regularment amb el violinista Benjamin Baker, publicant recentment dos àlbums pel segell Delphian.

Té publicat pel segell Naxos una selecció d’obres per a piano de F. Schubert.