Mary Poppins va saltar a la gran pantalla el 1964, essent una de les primeres pel·lícules en utilitzar el vapor de sodi —l’antecedent del fons de pantalla blau— per barrejar imatges reals i animació. Així mateix, va aconseguir endur-se cinc Oscar, però si per alguna cosa es recorda aquest film és per cançons com Supercalifragilisticoespialidoso o Chim Chim Cher-ee.

Una història fantasiosa, familiar i tendra que va donar a Julie Andrews el seu primer i únic Oscar pel paper d’una mainadera d’aspecte estricte, però plena de màgia en el seu interior i capaç de transformar un món fosc en un passeig ple de color i música.

Una història amb orígens literaris

Basada en una sèrie de llibres de la britànico-australiana Pamela Lyndon Travers, l’adaptació a la gran pantalla de les històries de la mainadera Mary Poppins va ser un empeny personal de Walt Disney, que es va haver d’esforçar molt per aconseguir-ho.

Una batalla contra els requisits desmesurats de Travers que el creador dels estudis Disney va guanyar després de molts intents i que queda reflectida a Al encuentro de Mr. Banks (Saving Mr. Banks), una deliciosa pel·lícula estrenada enguany i en què Emma Thompson interpreta l’escriptora i Tom Hanks el prestigiós productor cinematogràfic.

L’amor que l’escriptora sentia pel seu personatge la va portar a rebutjar inicialment totes les propostes d’adaptació cinematogràfica, especialment el fet que fos un musical i que la pel·lícula barregés personatges reals amb imatges d’animació. Tanmateix, van ser precisament aquests dos elements els que van diferenciar la pel·lícula de la resta.

Antecedents de la “pantalla blava”

L’equip d’efectes especials, format per Peter Ellenshaw, Eustace Lycett i Hamilton Luske, va desenvolupar una tècnica en aquell moment molt innovadora i que, sense saber-ho, es generalitzaria ràpidament al cinema.

Era el vapor de sodi, l’antecedent del que avui es coneix com a “pantalla blava”. Una llum projectada per la part del darrere d’una pantalla permetia filmar els actors sobre un fons d’aquell color, que posteriorment es substituïa per qualsevol altra imatge.

Aquesta tècnica va permetre aconseguir un gran realisme en escenes ja mítiques, com la que tots els protagonistes —Andrews, Dick Van Dyke i els infants Karen Dotrice i Matthew Garber— pugen a cavalls de tiovivo per recórrer un parc, o aquella en què un simpàtic grup de pingüins fa de cambrers.

La música, un ingredient d’èxit

Juntament amb les imatges revolucionàries i preciosistes, la música va ser l’altre element clau d’una pel·lícula que explica una història tan poc original com efectiva: uns nens criats per un pare ocupat i estricte troben en una mainadera màgica la seva vàlvula d’escapament i la millor forma d’aprenentatge per a tota la família.

La música va ser composta pels germans Richard M. Sherman i Robert B. Sherman, que van aconseguir dos Oscar pel seu treball: a la millor banda sonora i a la millor cançó original per Chim Chim Cher-ee.

Cançons innocents i divertides que van trobar el seu vehicle perfecte de lluïment en l’extraordinària veu de Julie Andrews i en la interpretació còmica de Van Dyke.

La barreja d’humor, drama, història familiar, amor i amistat va convertir aquest film en el major èxit de la carrera del director Robert Stevenson (responsable també de La bruixa novata) i en el llançament definitiu d’Andrews.

La més vista de 1964

Va ser la pel·lícula més taquillera d’aquell 1964, any en què també es va estrenar My Fair Lady, un llargmetratge que Julie Andrews esperava protagonitzar després d’haver interpretat l’obra al teatre, però que finalment va recaure en Audrey Hepburn, també nominada a l’Oscar aquell any.

Malgrat la decepció, Andrews va guanyar l’Oscar i el Globus d’Or, i en el seu discurs d’acceptació es va prendre una petita revenja en dedicar el guardó a Jack Warner, director dels estudis Warner Bros i qui havia decidit que ella no era prou coneguda per interpretar My Fair Lady en la seva versió cinematogràfica.
.

 l’actriu afirmava en una entrevista a USA Today: “Sóc la dona afortunada a qui es va demanar que fes aquesta meravellosa pel·lícula. És un d’aquells cops de sort que passen una vegada a la vida i en la carrera. Ho vaig saber llavors i ho sé ara”.