Garreta, el nostre Strauss

Obres de Juli Garreta i Richard Strauss

⏵ Ramon Bassal, violoncel
⏵ Maria Canyigueral, piano

En el segon dels concerts dirigits per Maria Canyigueral dins del VI Cicle de Música de Cambra del Teatre de Sarrià, sota el títol Garreta, el nostre Strauss, el violoncel·lista Ramon Bassal i la pianista Maria Canyigueral ens oferiran un programa dedicat a la música de Juli Garreta i Richard Strauss.

Un diàleg singular entre dos compositors que, tot i néixer en contextos culturals i geogràfics molt diferents, comparteixen un mateix sentit romàntic profund.

L’any 1894, en plena maduresa creativa i ja reconegut com a gran compositor, Richard Strauss va escriure els Lieder Op. 27 com a regal de noces per a la seva esposa, la soprano Pauline de Ahna.

En aquestes quatre cançons, que combinen passió, tendresa i serenitat, Strauss expressa amb una gran riquesa harmònica les diverses formes de l’amor, reflectint el seu moment vital de plenitud artística i personal. N’escoltarem dues en una versió arranjada per a violoncel i piano.

Amb motiu de l’any Garreta, volem celebrar la seva Sonata, obra poc coneguda però d’una intensitat emocional colpidora, que revela l’ambició expressiva d’un creador que, tot i partir de les arrels mediterrànies, es projecta cap a una escriptura d’amplitud europea.

El concert comptarà amb els comentaris i la introducció de Joan Vives, músic i locutor-redactor de Catalunya Música.

Programa

Mar plana, JULI GARRETA (1875-1925)

Vier Lieder, Op. 27, RICHARD STRAUSS (1864-1949)
⏵ Cäcilie (amb text de Heinrich Hart)
⏵ Morgen! (amb text de John Henry Mackay)

 Sonata en Fa Major per a violoncel i piano, JULI GARRETA (1875-1925)
⏵ Poc a poc, agitat
⏵ Molt poc a poc
⏵ Final. Depressa

Notes de programa

Considerat una de les figures cabdals de la música catalana del segle XX, Juli Garreta va deixar una empremta profunda que va anar molt més enllà del gènere de la sardana. Compositor pràcticament autodidacte però d’un instint refinadíssim, va ser admirat pels seus contemporanis, entre els quals Eduard Toldrà, Pau Casals, Manuel de Falla i Joaquín Turina.

Segons s’explica, Igor Stravinsky, durant una estada a Barcelona l’any 1924, hauria escoltat música de Garreta i, entusiasmat, hauria exclamat: “Més Garreta!”

Tot i el reconeixement, Garreta va mantenir-se al marge de la vida pública i no va cercar una carrera internacional, preferint una vida discreta i arrelada a la seva ciutat natal, Sant Feliu de Guíxols. Des d’allà, construí una obra d’una gran intensitat emocional, que, partint de les arrels mediterrànies, es va obrir amb ambició cap a un llenguatge europeu.

Garreta va explorar des de ben aviat la música de cambra, reservant al violoncel un lloc privilegiat dins del seu catàleg.

Entre les seves primeres obres destaca Mar plana, una peça breu per a violoncel i piano que data de 1901, dedicada al violoncel·lista i tenor Bonaventura Dini. L’obra va ser estrenada a Sant Feliu de Guíxols, al Teatre Novetats, pel mateix Dini i Enric Granados al piano, en presència de Garreta. D’inspiració paisatgística, la peça evoca la quietud i l’horitzó ample de la platja de Sa Conca, a S’Agaró.

Molt més ambiciosa i complexa és la seva Sonata en Fa major per a violoncel i piano, una de les grans aportacions de Garreta a la música de cambra. Va ser estrenada l’any 1923 al Palau de la Música Catalana per Blai Net i Pau Casals, a qui el compositor dedicà l’obra. Concebuda segons l’estructura clàssica de tres moviments, s’inscriu dins la tradició germànica de la sonata, tant pel rigor formal com per la densitat expressiva del discurs musical.

L’obra va gaudir d’una certa difusió durant la dècada de 1920, sobretot gràcies a les interpretacions de Casals i Bernardí Gàlvez, però el pas dels anys la va anar diluint dels escenaris. Segons el testimoni del pianista i musicòleg Marià Vinyas, amic personal del compositor, aquesta era una de les obres més estimades per Garreta, especialment el seu segon moviment, un Adagio molt expressiu que concentra, amb una intensitat serena, l’ànima lírica del compositor.

No associem Richard Strauss amb la música de cambra, però de fet va escriure dos trios amb piano, un quartet amb piano, un quartet de cordes, la Sonata per a violí i piano opus 18, la Sonata de juventut per a violoncel i piano Op.6, a part de nombrosos lieder.

L’any 1894, en plena maduresa creativa i ja reconegut com a gran compositor, Richard Strauss va escriure els Lieder Op. 27 com a regal de noces per a la seva esposa, la soprano Pauline de Ahna. El compositor tenia 30 anys quan els va compondre.

En aquestes quatre cançons, que combinen passió, tendresa i serenitat, Strauss expressa amb una gran riquesa harmònica les diverses formes de l’amor, reflectint el seu moment vital de plenitud artística i personal.

Aquest opus, situat en un moment de plenitud artística del compositor —entre Tod und Verklärung i Also sprach Zarathustra—, combina virtuosisme vocal, sensibilitat poètica i refinament harmònic, convertint-se en una de les joies del repertori vocal de Strauss.

N’escoltarem una versió arranjada per a violoncel i piano.