Garreta, el nostre Strauss

Obres de Juli Garreta i Richard Strauss

Ramon Bassal, violoncel

Maria Canyigueral, piano

En el segon dels concerts dirigits per la Maria Canyigueral del VI Cicle de Música de Cambra del Teatre de Sarrià, sota el títol Garreta, el nostre Strauss, el violoncel·lista Ramon Bassal i la pianista  Maria Canyigueral, ens oferiran un programa dedicat a la música de Juli Garreta i Richard Strauss.

Un diàleg singular entre dues Sonates, que, tot i néixer en contextos culturals i geogràfics molt diferents, comparteixen un mateix sentit romàntic profund.

La Sonata juvenil de Richard Strauss, plena de vitalitat, lirisme i claredat formal, anticipa ja la personalitat d’un compositor que portaria l’orquestra a cotes extremes.

Amb motiu de l’any Garreta, volem celebrar la seva Sonata, obra poc coneguda però d’una intensitat emocional colpidora, que revela l’ambició expressiva d’un creador que tot i partir de les arrels mediterrànies es projecta cap a una escriptura d’amplitud europea.

El concert comptarà amb els comentaris i introducció de Joan Vives, músic i locutor-redactor de Catalunya Música.

PROGRAMA

Mar plana, JULI GARRETA (1875-1925)

Sonata en Fa Major per a violoncel i piano, JULI GARRETA (1875-1925)

Poc a poc, agitat

Molt poc a poc

Final. Depressa

Sonata en Fa Major Op.6 per a violoncel i piano, RICHARD STRAUSS (1864-1949)

Allegro con brio

Andante ma non troppo

Finale: allegro vivo

NOTES DE PROGRAMA

Considerat una de les figures cabdals de la música catalana del segle XX, Juli Garreta va deixar una empremta profunda que va anar molt més enllà del gènere de la sardana.
Compositor pràcticament autodidacte però d’un instint refinadíssim, va ser admirat pels seus contemporanis, entre els quals Eduard Toldrà, Pau Casals, Manuel de Falla i Joaquín Turina.

Segons s’explica, Igor Stravinsky, durant una estada a Barcelona l’any 1924, hauria escoltat música de Garreta i, entusiasmat, hauria exclamat: “Més Garreta!”

Tot i el reconeixement, Garreta va mantenir-se al marge de la vida pública i no va cercar una carrera internacional, preferint una vida discreta i arrelada a la seva ciutat natal, Sant Feliu de Guíxols.
Des d’allà, construí una obra d’una gran intensitat emocional, que, partint de les arrels mediterrànies, es va obrir amb ambició cap a un llenguatge europeu.

Garreta va explorar des de ben aviat la música de cambra, reservant al violoncel un lloc privilegiat dins del seu catàleg.

Entre les seves primeres obres destaca Mar plana, una peça breu per a violoncel i piano que data de 1901, dedicada al violoncel·lista i tenor Bonaventura Dini.

L’obra va ser estrenada al seu indret natal, Sant Feliu de Guíxols, al Teatre Novetats, pel mateix Bonaventura Dini i Enric Granados al piano, en presència de Garreta.
D’inspiració paisatgística, la peça evoca la quietud i l’horitzó ample de la platja de Sa Conca, a S’Agaró.

Molt més ambiciosa i complexa és la seva Sonata en Fa major per a violoncel i piano, una de les grans aportacions de Garreta a la música de cambra.
Va ser estrenada l’any 1923 al Palau de la Música Catalana per Blai Net i Pau Casals, a qui el compositor dedicà l’obra.

Concebuda segons l’estructura clàssica de tres moviments, s’inscriu dins la tradició germànica de la sonata, tant pel rigor formal com per la densitat expressiva del discurs musical.

L’obra va gaudir d’una certa difusió durant la dècada de 1920, sobretot gràcies a les interpretacions de Casals i Bernardí Gàlvez, però el pas dels anys la va anar diluint dels escenaris.

Segons el testimoni del pianista i musicòleg Marià Vinyas, amic personal del compositor, aquesta era una de les obres més estimades per Garreta, especialment el seu segon moviment, un Adagio molt expressiu que concentra, amb una intensitat serena, l’ànima lírica del compositor.

No associem Richard Strauss amb la música de cambra, però de fet va escriure dos trios amb piano, un quartet amb piano, un quartet de cordes, la Sonata per a violí i piano opus 18 i la que presentem en aquest concert, a part de numerosos lieder.

Composta entre 1881 i 1883, quan Strauss tenia entre 17 i 19 anys, la sonata per a violoncel i piano op.6 és un exemple de la seva primera maduresa creativa, assolint un equilibri contrastat entre virtuosisme i poesia.

Amb tres moviments – Allegro con brio, Andante ma non troppo i Finale: Allegro vivo – l’obra explora un discurs romàntic i ambiciosament estructural, amb influències claríssimes de Mendelssohn, Schumann i Brahms, i moments que ja apunten cap a la futura grandiositat orquestral straussiana, incloent una fuga al primer moviment, un recurs que ja associem  amb Beethoven.

Dedicada al seu amic i violoncel·lista txec Hanuš Wihan, qui n’estrenà la versió revisada i definitiva el 6 de desembre de 1883 a Núremberg, anys més tard el mateix violoncel·lista seria el dedicatari del Concert de Dvorak.

Després del seu èxit immediat, Strauss mateix va continuar interpretant-la, a la part de piano, en destacats escenaris, com Leipzig i Nova York .